Jo ja feia estona que no em sentia els peus, però es veu que era massa d’hora per encendre la calefacció. Penseu que enaquest país la gent és molt soferta, i quan tu vas pel carrer amb un fort complex d’esquimal,et creues de sobte amb una dona amb pantalons curts, taral·lejant alegramentuna cançó mentre espera que es posi verd el semàfor, i tu no ho pots evitar i t’amagues una mica més darrere de la bufanda. Però ep, fonts oficialsasseguren que hi ha gent autòctona que ha admès algun cop que té fred, així que potser no estem tan malament com ens pensàvem. Sigui com sigui, aquest no era el tema.
Tornem al glaçonet que era jo, teclejant a l’ordinador a la recerca d’alguna idea que em fes el pes per una feina que havia d’entregar l’endemà: sempre és més divertit fer les coses a l’últim moment, aprofitant l’adrenalina que comporta. Tecleja que teclejaràs i de tant en tant, bevia algun glopet d’infusió per enganyar una mica el fred. Intentava concentrar-me amb totes les meves forces per afavorir la inspiració, però per més que ho intentés seguia notant molt el fred, olorant la deliciosa maduixa de la infusió i sentint sorolls estranys. De tant en tant deixava d’escriure per intentar detectar l’origen del soroll, però res: certament, la meva carrera com a detectiu no era gaire prometedora. Era un sorollet no gaire fort, bastant subtil, però insistent. Com si algú rasqués alguna cosa, però sense gaire força.
Tot el que volia era anul·lar aquell maleït soroll que gosava endur-se la poca inspiració que em quedava aquell dia, però no hi havia manera. Escriure escoltant música sempre havia estat impossible, així que ni tan sols ho vaig intentar. Potser era un soroll_normal_, vaig pensar. A vegades a les cases se senten sorolls i no passa res: la gent segueix fent vida normal. Però sí que passava, que el text no s’escriuria sol i jo m’estava posant dels nervis. Farta de tot plegat, vaig obrir la porta del menjador, pensant que tot plegat era una broma del meu company de pis, que estaria tramant alguna cosa al rebedor. Però no. Allà no hi havia ningú, excepte una servidora amb cara d’embobada. Potser m’estava tornant boja i imaginar sorolls era el primer símptoma…
De sobte, vaig sentir un soroll fort que venia del rebost. Vaig obrir la porta lentament, com si fos la protagonista d’alguna pel·li de misteri, per descobrir que el meu paquet de galetes estava al terra: havia caigut des del prestatge. Era una mica estrany, però no hi vaig donar més importància. Vaig tornar-lo al seu lloc i em vaig asseure de nou, disposada, ara sí, a escriure alguna cosa amb cara i ulls. Ara res no em molestaria. Però no vaig poder posar ni una coma, que ja tornava a tenir el sorollet allà tocant el que no sona, seguit d’un nou impacte del paquet de galetes contra el terra per acabar de rematar la simfonia infernal. D’acord, per allà sí que no hi passava. Vaig obrir la porta del rebost altra vegada i amb autèntic horror, vaig presenciar com una rata de dimensions considerables feia queixalades minúscules a les meves pobres galetes.