Il·lustradora: Gemma Cid Prats
Cridaria molt fort però la iaia dorm. Últimament es passa més estona dormint que desperta… L’hauria de portar al CAP. Tot això és real? No prenc drogues: ho juro pel meu gat. Ja m’estava acostumant a la mala sort. Arriba un punt en què et resignes i acabes agafant carinyo al pou on t’has enfonsat. Però ara de cop, el destí decideix picar-me l’ullet. Per què ara? Per què a mi? Potser hauria de sospitar. Però què collons! Crec que avui és el dia més feliç de la meva vida. Tres anys fent feines de merda i per fi em surt una oferta amb cara i ulls: fotoperiodista pel Change is possible! Em sembla que ploraré. Però aquest cop d’alegria. Només em cal una foto. Una foto denúncia i ja sóc dins. Per demà. Que et remogui per dins i no et deixi dormir durant un mes sencer. El director no es conformarà amb qualsevol cosa. Som deu i només es quedarà el millor. Necessito una idea. Ara no puc fallar.
Quatre hores pensant i endevineu quantes idees se m’han acudit: cap que valgui la pena. No recordo l’últim cop que vaig menjar. Em desmaiaré. Crec que van sobrar macarrons… La iaia encara dorm i ja són més de la una: demà la porto al metge. Què coll… Ah, ets tu. Només fa tres dies que ronda per casa i encara no m’he acostumat als seus peculiars rituals. Sempre que em veu a la cuina reclama llet, refregant-se per les meves cames. M’ha sortit llest el gat. Mentre beu la llet me’l quedo mirant com un idiota. Sembla mentida que una boleta de pèl pugui arribar a fer-te tan feliç. De fet, no es pot queixar: és el rei de la casa. Però s’ho mereix. Quan vaig recollir-lo a la gossera municipal… aquell lloc feia fàstic. Si no anés curt de pasta, m’hauria endut cinc o sis gats més. És que em rebenta. En una societat normal les gosseres no haurien d’existir. És cert que els animals hi estan millor que al carrer, però passen fred. És repugnant. I a saber com els tracten… M’agafen nàusees només de pensar-ho. Espera. Potser allà hi ha la història que necessito. Qui sap què acabaré trobant si investigo una mica… Si realment violen els drets dels animals, hauria de sortir a la llum. La Reflex està feta pols: espero que no em deixi tirat justament ara. Amb sort d’aquí a uns mesos la podré jubilar. Claus, bitllet de me… «Bon dia xato». Hòstia, la iaia. A bones hores es lleva. Cada dia utilitza una paraula diferent per dissimular que no recorda el meu nom. Merda. Fa molt mala cara. Potser hauríem d’anar a l’hospital… però haig d’entregar la foto demà. «Hi ha croquetes i puré a la nevera. Demà sortim a passejar, d’acord? Descansa iaia». Sabia que no tardaria a fer-ho: sempre m’estreny la mà molt molt fort, abans que surti de casa. Durant molta estona. No tinc clar si és una cosa d’ella o de totes les iaies en general. Jo li somric, però en el fons estic fet pols.
No sabeu com odio la pudor del metro: el proper cop agafaré la bici. Per fi s’ha acabat el martiri. Valido el bitllet i ja puc respirar “aire pur”. Sí, entre cometes perquè de pur no ho és gaire, però bé… Tinc la reixa de la gossera municipal als nassos i no m’atreveixo a entrar. Si aconsegueixo una bona foto, tot s’haurà acabat. Adéu a la precarietat. Per fi començaré a fer currículum on em toca: on sempre he somniat. Potser em destinen arreu del món i sóc testimoni de realitats commovedores. I les ensenyo al món. Les meves fotos són portada als diaris. Qui sap si acabo guanyant algun premi i tot… I els diaris es barallen per contractar-me. I guanyo molta pasta. M’esperaré una mica. Quan es faci fosc serà més fàcil passar desapercebut…
Perfecte: crec que ja ha marxat tothom. Excepte el vigilant. Em colaré per aquí… Merda, no sé si està bé això… Potser hauria de buscar un altre tema. Però el fotoperiodisme és així: arriscat per naturalesa. Tota la vida obeint les normes i total, de què m’ha servit… Certament l’espai no és gaire alegre. I està força brut… A part, no veig mantes per enlloc i estem a quatre graus. També m’agradaria veure la quantitat de menjar que els donen. Oh, aquest gatet potser em serveix. Aquí arraulit en un racó, mentre els altres juguen. Potser està cansat. Necessito commoure la gent, necessito una exclusiva; el director em va dir que no em conformés amb la primera versió de les coses, que rasqués i rasqués fins a trobar… Doncs rascaré. Per primer cop a la vida rascaré amb totes les meves forces. Merda, els gossos s’estan esverant massa. No sé com calmar-los. Merda merda merda. Calleu, hòstia! El vigilant. Per què borden tan fort? El negre és el pitjor. Una puntada de peu, no gaire forta. Els altres han callat de cop. Ell ploriqueja. I si el colpejo una mica més fort? No és suficient. Sento passes. Necessito una foto per demà. Això no ho comprarà ningú! Aquella barra de ferro. Un copet i ja està. Comença a tenir mal aspecte. Un cop més. Un altre. Sí, ara sí. La gent s’esgarrifarà amb la sang. La foto donarà la volta al món. Ja tinc l’enquadrament perfecte. Tancaran la gossera. Disparo i foto el camp.
A fora fa molt fred, però jo estic suant com un porc. Ho he aconseguit, sóc el puto amo. Entro a casa i la iaia és al sofà. Està molt pàl·lida però passo de saludar-la. Deixo la Reflex sobre la taula de la cuina i m’acabo el cul de suc de taronja caducat. El gat es refrega per les meves cames. Jo m’aparto bruscament. Se’m queda mirant i miola. No m’atreveixo a tocar-lo. No sé si m’entendrà, però li dic: «M’has conegut en un moment estrany de la meva vida…».