Hi havia una vegada, una nena que es deia Clàudia, que vivia amb els seus pares, la seva germana Clara i el seu germà Pere. En Pere i la Clara no se suportaven. Es passaven el dia discutint i barallant-se, la majoria de vegades, per culpa de la Clara. Com que el Pere ja no aguantava més aquella situació, un dia va decidir marxar de casa. Era de nit, i la casa estava molt silenciosa. En Pere agafà quatre coses que necessitava i va marxar. Va caminar pel parc i s’instal·là en una pensió de la ciutat. L’endemà al matí, quan la família va anar a esmorzar, de seguida van trobar a faltar al Pere, ja que sempre es llevava d’hora per fer l’esmorzar, i aquell dia no hi havia res preparat. Van anar a la seva habitació i només hi trobaren una nota que deia: “Hola, he marxat de casa, no us preocupeu per mi”. Altres vegades havia marxat de casa però havia tornat al cap d’unes hores, per tant, van decidir esperar.
Van passar dies i dies i en Pere no apareixia. Com que la Clàudia estava molt preocupada i no sabia què fer, anà a la biblioteca de casa seva per distreure’s una mica. La biblioteca que tenien a casa, era enorme. Estava plena de llibres antics, i d’altres de més nous, però no estaven ordenats, de manera que quan havies de buscar un llibre t’hi podies passar molta estona. La Clàudia va decidir ordenar-los alfabèticament, i de passada, com que estaven plens de pols, netejar-los amb un drap. Tenia molta feina. Podria trigar ben bé una setmana. Es va posar a ordenar-los i quan ja portava una bona estona, en treure un llibre de la prestatgeria, va trobar un sobre. Era un sobre nou, i semblava que no feia gaire temps que estava allà amagat. L’enviava el Pere als seus pares. No va poder evitar obrir-lo i llegir la carta que hi havia dins.
A la carta, el seu germà explicava que estava a la pensió del carrer Corominas i que havia marxat de casa perquè ja no suportava més les baralles que tenia amb la Clara. La Clàudia es va quedar de pedra. No es pensava pas que aquell fos el motiu pel qual el seu germà havia marxat de casa, però ja veia que si. Ara ho recordava: el dia que va marxar el Pere, ell i la Clara van tenir una discussió molt forta. Sovint es barallaven, però ella opinava que es barallaven per coses que realment no tenien tanta importància.
De seguida va saber qui havia amagat la carta: la seva germana. Com que la Clara treballava a Correus, segurament havia interceptat la carta, l’havia llegit, i com que no volia que els pares sabessin que per culpa d’ella en Pere havia marxat de casa, la devia amagar entre els llibres de la biblioteca. Era una amagatall força bo, ja que hi havia molts llibres i era gairebé impossible que algú anés a treure justament aquell llibre, però per mala sort, la Clàudia ho havia fet. La Clàudia estava confosa, no sabia què fer. Potser si ensenyava la carta als pares abans que a la Clara, ella s’enfadaria. Però si li ensenyava abans a ella, li havia de fer creure que s’estava equivocant i que intentés fer les paus amb el Pere. Fer com si no hagués llegit la carta no estaria bé, ja que havia de fer alguna cosa per ajudar els seus germans.
Després d’uns minuts de reflexió, la Clàudia, va decidir que abans d’ensenyar la carta als pares, aniria a parlar amb la Clara. Primer li digué que havia estat ordenant i netejant els llibres de la biblioteca. En aquell moment, la Clara es va començar a posar nerviosa i fins i tot es va tornar una mica pàl·lida. Quan li digué que havia trobat la carta, la Clara no va dir res. No sabia com reaccionar. No s’imaginava que algú pogués trobar aquella carta. Li semblava del tot impossible. Va estar callada durant una bona estona, fins que es va posar a plorar. La Clàudia la va abraçar i quan es va calmar va dir:
- Clàudia, no havia d’haver amagat la carta, els pares tenen dret a saber que ha estat culpa meva que el Pere marxés de casa. Vaig fer molt malament. Vull que el Pere i jo no ens tornem a barallar mai més. Abans mai ens barallàvem. Diré als pares que el Pere està a la pensió del carrer Corominas i que ha marxat per culpa meva. Hauríem d’anar a la pensió, i així li podré demanar perdó.
La Clàudia va assentir amb el cap: estava completament d’acord.
Era el millor que podia fer, ja que aquella situació no es podia aguantar. La Clara va ensenyar la carta als pares i van marxar cap a la pensió. Quan van arribar, el Pere va abraçar els seus pares i la Clàudia. Feia dues setmanes que no l’havien vist, i estaven molt emocionats. Llavors, el Pere i la Clara es van mirar fixament i no sabien què dir fins que la Clara digué:
- Pere, em sap greu. La majoria de les baralles que hem tingut han sigut per coses sense importància i per culpa meva. A sobre, vaig amagar la carta que havies enviat, perquè els pares no sabessin que per culpa meva tu havies marxat. Per sort, la Clàudia la va trobar i gràcies a això, he entès que no l’havia d’haver amagat i a partir d’ara intentaré que no ens barallem. Perdona’m, si us plau.
El Pere la va mirar alegrament i li va dir:
- Clara, és clar que et perdono. Ja sabia que al final tot s’arreglaria. Sé que ets una bona persona i una bona germana.
Es van abraçar i tots van tornar contents cap a casa: els pares i la Clàudia per haver tornat a veure en Pere, i la Clara i en Pere perquè havien recuperat la seva amistat. Des d’aquell dia, en Pere i la Clara no es van tornar a barallar.
I la Clara va arribar a la conclusió que si algun dia havia d’amagar alguna cosa, segur que no l’amagaria a la biblioteca.
Abril, 2006