Enganxar les partitures amb cinta adhesiva perquè no volin. Que surtin volant igualment, però totes juntes.
Portar l’afinador digital a un assaig. Deixar que circuli tranquil·lament per la sala. No veure’l mai més.
Aquella mandra infinita que fa netejar l’instrument després d’un llarg (o curt) assaig.
Odiar en silenci l’individu que va decidir programar el sorollet diabòlic dels metrònoms digitals. (I de pas, el La 440 inexplicablement estrident de l’afinador digital… Una part de mi està contenta d’haver-lo perdut).
Tocar la primera veu i sentir-te com si juguessis a primera divisió.
Maleïr tenir un cognom que comenci per P i haver d’esperar agònicament que (pràcticament) tothom toqui abans que tu en un concert.
Estudiar mitja hora abans de la classe i pretendre avançar com si haguessis estudiat una hora cada dia.
Discussions amistoses (o potser no tant) entre instrumentistes de vent i de corda.
Tornar-te boja llegint en clau de do.
Conèixer algú que toca el mateix instrument que tu i pensar: «Compta amb mi pel que sigui, company».
Que se t’assequin els llavis en ple concert a causa dels nervis i per més que bufis, la flauta no et soni. Llepar-te els llavis discretament i seguir com si res.
Recordar amb tendresa l’embocadura corbada que vas utilitzar quan eres massa petita per utilitzar la recta. 67cm de llargada eren excessius per una nena de 7 anys…
Aquella estranya sensació que experimenten els teus dits en tocar les claus per primera vegada notant els forats, sense aquells taparrons de plàstic que tant t’havien ajudat els primers dies…
L’olor d’una partitura nova.