Un somni estrambòtic

Escrit per Mireia Prats Llivina · 20 maig 2017 · 10 min lectura

Era un dilluns del mes de febrer i no sé per què no vaig anar a l’escola. Era el matí i jo estava mig adormida al llit, llegint un llibre molt interessant i de cop i volta unes persones van entrar a la meva habitació i em van dir:

-Ja és hora que vagis a treballar, són les set del matí!!!

I jo no sabia per què havia d’anar a treballar, si ni tan sols sabia de què treballava. Em vaig vestir, i quan baixava per les escales, una de les persones em va dir que a la cuina tenia unes magdalenes i un suc de taronja natural.

Una persona, que anava vestida d’una manera curiosa, em va dir que no em deixés la bata. Jo no entenia res. La vaig agafar, i tot seguit em van portar cap a una mena de cotxe, però, la diferència respecte els cotxes actuals era que tenia 6 rodes. Una de les persones que estava allà em va obrir una mena de porta triangular de color groc fluorescent, i em va dir que entrés a l’automòbil. Quan vaig ser a dins, se’m va cordar automàticament, un cinturó de seguretat molt estrany. L’automòbil va començar a moure’s però no per la carretera, sinó per un túnel que estava ple de flors. L’interior del vehicle era molt estrany: hi havia flors de tots colors i mides, enganxades al sostre; els seients eren d’un material tou i molt còmode, semblant a l’herba; el volant era quadrat amb tot de botons per fer diferents funcions: un servia per posar els intermitents, l’altre per fer marxa enrere, un altre per accelerar… n’hi havia molts. El que més em va estranyar era que no hi havia calefacció i com que feia molt fred jo m’estava congelant. Se’m va posar la pell de gallina quan vaig veure el termòmetre que estava a la meva finestra que marcava dos graus sota zero. Encara hi havia moltes més coses estrambòtiques: el retrovisor era rodó i d’un color fúcsia, els vidres eren d’un taronja molt cridaner i fluorescent, però podies veure l’exterior perquè eren una mica transparents. A més a més, hi havia un lloro que anava cantant i suposo que el feien servir de ràdio: cantava cançons, explicava les notícies, el temps, comentava els partits de futbol… feia de tot. Quan feia mitja hora que viatjava, el vehicle es va aturar, se’m va descordar el cinturó de seguretat i vaig baixar del cotxe.

La persona que conduïa em va dir:

-Vindré a buscar-te a dos quarts de nou.

De cop i volta m’havia quedat sola. Estava en un parc on hi havia molta gent fent coses diferents. No sabia què havia de fer ni a on havia d’anar. Havia de preguntar a algú si sabia qui era o alguna cosa sobre mi. Tot passejant, anava observant les persones: primer, un nen petit que jugava al sorral, però allò, no era ben bé sorra, més aviat era com fang barrejat amb aigua o alguna cosa semblant. També hi havia una parella d’avis: l’avi estava llegint el diari, que era de color verd fluorescent i altres colors estridents, assegut a un banc, i l’àvia estava també asseguda al banc, enganxant flors i trossos de plantes de tots colors en un àlbum i al costat de cada planta hi havia el nom, les característiques, a quin lloc l’havia trobat… Vaig decidir deixar de passejar i anar a buscar informació sobre la meva feina. Em vaig apropar a un senyor i li vaig preguntar si sabia alguna cosa sobre mi. Ell em va respondre que no sabia qui era, ni a on havia d’anar. Llavors, vaig veure una senyora i li vaig dir que si sabia qui era o alguna cosa relacionada amb la meva feina. Ella em va respondre que no estava per bromes i que com no entrés al laboratori ràpid el director em faria fora de la feina. Seguia sense entendre res. Vaig decidir anar a l’institut d’estudi de pràctiques de laboratori i experiments per veure si era el lloc on treballava. Vaig agafar un taxi, que el conductor em va dir que es deia “taxi-mòbil” i em va portar fins l’institut. Els decorats eren idèntics als del cotxe que m’havia portat fins el parc. Quan vam arribar, després de baixar del taxi vaig trucar a un timbre que hi havia a la porta i vaig dir que si podia entrar. Em van dir que sí, que podia entrar, i també que el director estava molt enfadat i que potser em faria fora de la feina. Al entrar, vaig veure tot de taquilles i a cada una hi posava un nom: Maria, Carles, Eduard, Oriol, Pep, Gemma… i Clara! Aquest era el meu nom i estava escrit a la taquilla número 426. No sabia què fer, però vaig decidir anar a recepció a preguntar si era la meva taquilla i a on era la clau. La recepcionista em va dir que era la meva taquilla i que sempre guardava la clau a la butxaca esquerra de la meva bata. I tenia tota la raó, vaig mirar la butxaca esquerra de la bata i allà estava la clau. Vaig obrir la taquilla i estava plena de llibres d’Experimentals, de Química, de Biologia i tot d’experiments de granotes, conills… Vaig tancar la taquilla i em vaig posar la bata. Després vaig anar pel passadís buscant el laboratori: primer, vaig entrar a una sala plena de persones i un home dalt d’una tarima explicant coses sobre els aràcnids i no sé que més. Al entrar a la sala del costat, vaig veure que estaven fent un examen. Hi havia gent de totes les edats i una dona que semblava simpàtica, que explicava les preguntes de l’examen.

«Allò no era pas el laboratori» - vaig pensar.

Llavors, tenia davant meu una màquina de begudes i com que portava uns quants diners, em vaig comprar una ampolla d’aigua. Em vaig asseure a un banc que hi havia per allà i, al acabar-me de beure l’aigua, vaig seguir buscant el laboratori. Al cap d’una bona estona de buscar el laboratori, se’m va acostar una noia que anava amb una bata blanca i a les mans portava un cargol, i em va dir:

-Tu no hauries d’estar al laboratori??? El director està traient foc pels queixals!!!

Després se’n va anar. Havia de trobar el laboratori com fos perquè si no…

Al final del passadís hi havia una porta que hi posava “laboratori”:

«Per fi l’havia trobat» - vaig pensar.

Al entrar vaig veure que la sala estava plena de gent i davant de la pissarra hi havia el famós director, que en veure’m em va sermonejar perquè havia arribat tard. Després em va dir que, ja que havia arribat tard, faria un examen i si el suspenia em feia fora de la feina. Em va donar una sípia morta i me la va fer analitzar amb un microscopi, una lupa, unes pinces, i altres estris. Com que jo no tenia ni idea de com s’analitzava un cefalòpode, vaig fer el que vaig poder: primer de tot, em vaig rentar les mans perquè no es queixés de la meva higiene, vaig agafar la sípia amb les mans, la vaig posar sota el microscopi i vaig anar apuntant números i dades inventades. Quan li vaig donar l’examen, em va preguntar que si havia posat el nom, i jo tota disgustada li vaig dir que no l’havia posat, però que només era un petit “fallo” tècnic que en un moment estava solucionat. El director em va dir que esperava que no tornés a passar, perquè si no, em baixaria 1 punt de l’examen. També em va dir que m’esperés a fora, que corregia l’examen i de seguida me’l donava. Va passar mitja hora i encara no em tornava l’examen corregit. De cop i volta es va obrir la porta i va sortir el director amb el meu examen. Les coses no van sortir com jo m’havia imaginat: el director se’m va acostar tot rient i amb cara de satisfet i em va dir…

Abril 2003.

Compartir és viure: