A vegades et voldria matar.
Ho reconec i no me n’amago. Intento ser clara i concisa però últimament sembla que no t’importi res del que faig. Jo et parlo i tu et quedes allà absent. Just quan més et necessito, t’encalles. Una vegada rere una altra: entres en una espècie de bucle infinit. Jo procuro tenir paciència: ja sé que no tot és tan fàcil com sembla, però a vegades sembla que et burlis de mi. T’ho juro que intento, per activa i per passiva, entendre què et passa i solucionar-ho el millor que puc. Però està clar que no parlem el mateix idioma. Em fas perdre el temps d’una manera escandalosa: t’hauria de fer vergonya. Em sap greu ser tan directa, però em dóna la sensació que no et prens seriosament la teva feina. De sobte, quan t’interessa, sí. No entenc com pots estar tan cansada si només et faig treballar molt de tant en tant… i normalment són petits encàrrecs: res més. No acostumo a atabalar-te gaire. En plena crisi, agafo aire i torno a començar. De nou, sense rencors. Però sembla que tu no estàs preparada encara… Espero una mica més. Tu no respons. I de sobte m’envies el missatge infernal: «Atasco de papel en bandeja». Agafo aire, estiro el paper, et reinicio i desitjo no haver d’imprimir res més en el que queda d’any…