Companys de viatge

Escrit per Mireia Prats Llivina · 11 juny 2015 · 3 min lectura

Mai no vaig pensar que escoltar la seva respiració em produiria tal esgarrifança. Feia gairebé sis anys que compartíem sostre al barri de Gràcia de Barcelona. A causa d’un llarg cúmul de casualitats, ell va anar a parar aquí, al meu pis minúscul moblat gràcies a la generositat d’amics, familiars, veïns i fins i tot del meu professor de l’autoescola. Només entrar, aquella disparitat de colors, de materials i d’estils ja feia un mal als ulls espantós. Barrejar cortines i catifes d’IKEA amb mobles de l’any de la Maria Castanya hauria fet desmaiar a qualsevol interiorista que hagués gosat entrar al pis. Però ell això no ho devia notar. O almenys era el que jo sempre havia pensat.

De fet, admirava la seva capacitat d’evadir-se i estar calmat en tot moment. Potser ell sí que era capaç de fer el que tots desitjaríem: deixar la ment en blanc. Mai no vaig gosar preguntar-li. Però ben mirat, aquest només era un dels molts secrets que sovint em feien sentir tan lluny d’ell. A vegades, estava al sofà amb aquella mirada inquietant que no sabia mai com desxifrar. Altres cops, m’havia semblat fins i tot que reia. Però potser només eren imaginacions meves. No sabia si ell m’entenia del tot, però com a mínim sempre era allà, amb mi. Als sopars amb amigues, a les nits inacabables redactant informes i a les tardes plujoses devorant episodis de “Dexter”. Realment connectàvem? Jo volia pensar que sí, tot i la distància que sempre ens separava. Potser el fet de parlar idiomes diferents ens apropava encara més. Potser era la diferència la que ens unia, per alguna estranya -i potser còsmica- raó. Alguns dies l’havia enganxat llançant-me una mirada de complicitat i la veritat és que després del silenci que habitualment l’acompanyava, això resultava gratament reconfortant.

Tothom a qui li havia parlat d’ell i la nostra connexió em deia que estava ben boja, que allò era impossible. Aleshores jo pensava que només hi havia tres opcions possibles: que la gent tingués el cap quadrat i per tant no em poguessin entendre, que ell fos un extraterrestre amb poders hipnòtics o que definitivament, m’hagués tornat boja del tot. Intentava no capficar-m’hi gaire. Al cap i a la fi, el que importava era que a mi em feia sentir bé i que jo creia de veritat que la relació que teníem era especial.

Per això, aquella matinada quan vaig entrar al pis, que estava únicament il·luminat pel llum de la cuina que m’havia deixat encès, em va estranyar quedar-me glaçada en sentir aquell so aparentment tan quotidià. Era una respiració pesada i profunda, que es va anar accelerant a batzegades fins aturar-se en sec. Jo no m’havia mogut ni un sol mil·límetre: encara duia la jaqueta posada i tenia les claus a la mà. Els posteriors minuts de silenci dens van confirmar el que ja temia. No em va caldre obrir els llums per saber que el meu gat acabava de morir. I allà em vaig quedar, palplantada al rebedor, uns quants minuts més, desitjant més que mai poder no pensar en res i deixar la ment en blanc.

Compartir és viure: